Barcelone, Editorial Base, 2014, 660 p., 28,9 euros.

La Veu de Catalunya és el diari català més important del segle XX, tant per la seva gran aportació cultural com per la transcendència dels esdeveniments polítics i socials que reflecteix. Aquesta obra incideix en la seva història des d’una perspectiva més periodística i cultural que no pas ideològica o política. La Veu és el gran diari cultural del catalanisme i, de vegades, l’únic a Barcelona, com succeí des de la desaparició de La Renaixensa, el 1905, fins a l’aparició de La Publicitat el 1922. El llibre recull també la relació amb el diari d’una vintena dels seus col·laboradors, directors i redactors, i aporta una documentació excepcional sobre la seva història. Des de l’escriptura fundacional, fins ara inèdita, als documents del dia a dia periodístic, polític i econòmic d’una publicació que, dirigida per Prat de la Riba, i a la seva mort per Cambó, va ser molt més que una tribuna del conservadorisme catòlic. Amb precisió i voluntat exhaustiva, s’aprofundeix en l’aportació cultural, de gran relleu per la categoria dels intel·lectuals que hi participaren —amb noms com Eugeni d’Ors, Josep Pla, Josep Carner i J. M. de Sagarra—, i en la dimensió de diari nacional que maldà pel reconeixement de la identitat catalana. La trajectòria de La Veu de Catalunya s’inicia en arrencar el segle, continua amb la consecució de la Mancomunitat de Catalunya el 1914 i arriba als anys trenta com a finestra cosmopolita i refinada de diari modern, amb una opció política definida, sempre desenvolupada amb voluntat democràtica, catalanista i coherent amb el seu ideari.